Teoria general sobre l'oblit

Teoria general de l'oblit
José Eduardo Agualusa.
Edicions del Periscopi.
Pròleg de Xavier Aldekoa. Traducció de Pere Comellas

A Teoria general de l'oblit José Eduardo Agualusa teixeix un relat inoblidable, que el converteix en un llibre memorable.

La història ens situa a Luanda, la capital d'Angola, en ple procés d'independència el novembre de 1975, a remolc de la revolució dels clavells de la metròpolis portuguesa. L'alliberament colonial però, com en la majoria dels casos, no comportà l'esperada emancipació de la població autòctona. L'afany revolucionari dels moviments d'alliberament i la Luta Armada de Libertação Nacional, els interessos colonials en joc, entremig de les disputes de les elits locals, desembocaren en la guerra més llarga del continent africà -les armes no callaren fins el 2002, i tan sols ho feren per imposar la pax colonial del capitalisme rampant -. 

Aquest és el context de la novel·la, que actua en la trama com un mar de fons subterrani, remor del qual sentim omnipresent. En realitat, el llibre retrata una altra mena de guerra, el combat contra la por d'una dona portuguesa, la Ludovica Fernandez Mano, la Ludo, atrapada i reclosa a l'onzè pis d'un dels gratacels més imponents de la ciutat. El relat s'inspira en la història i existència real d'aquesta dona, tot i que -com aclara l'autor en una nota inicial- la resta és "pura ficció". El temor al bullici efervescent, als riscs de la fugida, a la incertesa generalitzada, i sobretot a una biografia traumàtica viscuda en silenci que la persegueix, la portaran a aïllar-se i tapiar la porta de casa seva durant vint-i-vuit anys. Sempre des del pis estant, la remor somorta del conflicte ens arribarà en forma d'amenaça exterior que la protagonista escodrinyarà des de la seva talaia, però també en forma d'amenaça endògena, fruit de l'autoimposat exili interior: la solitud, la gana i una dieta escadussera a base d'aigua de pluja, autocultiu al terrat i la caça de coloms. La Ludo es fon invisible, s'aparta dins l'apartament durant gairebé trenta anys, i conjura la por amb la única companyia del Fantasma, un gos llop albí, i amb l'escriptura d'un diari com a línia de fuga i testimoni del seu captiveri: «No tinc més llibretes per escriure. Tampoc ja no tinc bolígrafs. Escric a les parets, amb trossos de carbó, versos breus. Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius». Traces de carbó d'una força poètica inusual amb reminiscències que traspuen autores com Dickinson o Lispector, amb les que la Ludo intenta donar sentit i sobreviure a la seva situació desesperada, per definitivament, rescabalar la memòria de l'oblit. 

El relat del viatge interior de la protagonista però no s'acaba en ell mateix, i s'intercala de personatges i històries sorprenents (militants comunistes ortodoxos i heterodoxos, soldats mercenaris portuguesos, traficants de diamants, nens del carrer, periodistes especialitzats en desaparicions...) mesclant una multiplicitat de registres -des de la poesia al periodisme o al trepidant llenguatge cinematogràfic-, que acaben per confluir en una trama vertiginosa, dotant el llibre d'un ritme i dinamisme que ens atrapa de principi a fi. Un llibre fet de fragments, com els versos de la Ludo, que encaixen sorpresivament com un mosaic -aparentment superficial- per revelar-nos una totalitat incomensurable i profunda.