Frankie Addams

Frankie Addams, Carson McCullers (l’altra editorial, 2017)

L’adolescència, aquella etapa de la nostra vida on les paraules prenen una importancia gairebé exagerada però la seva presència no augmenta de la mateixa manera. Una època de recerca de paraules que posin nom a coses que no sabem per què ens passen i, així, continuar amb la recerca de la identitat que la societat ens demana que definim. McCullers fa un retrat magnífic de l’adolescència i de com una frase, un canvi o un petit desacord pot provocar un autèntic desastre.

Òrfena, solitària i amb un caràcter d’una rotunditat extrema, na Frankie vol canviar, vol sortir de la casa on viu – i la qual, durant el relat, està descrita d’una manera molt i molt gràfica, d’aquelles definicions que t’arriben a fer notar l’aire carregat, la terra seca de l’estiu o les mosques sobrevolant els espais – i desfer-se de tot allò que la lliga a una vida que troba desgraciada.

La figura de son pare, gairebé imperceptible, na Berenice (criada negra) i John Henry (el seu cosí de sis anys) són els personatges que l’acompanyen i que complementen una historia que enganxa i que ens fa voler descobrir el camí (o camins) que serà capaç d’agafar la nostra Frankie. Perquè si alguna cosa té clara és que les regnes de la seva vida les duu ella i ho podreu comprovar en la manera com Addams és capaç de resoldre (o sobreposar-se) a situacions que requereixen d’una valentia i una determinació que no sempre sabem treure de dins.