@ciutatinvisible: Democracia de la abolición
-
Que Angela Davis ha esdevingut una de les dones de referència en el camp de l'activisme polític és una evidència, i aquesta aparició editorial ho confirma. Davis analitza, a través de dos textos (¿Están las prisiones obsoletas? i Por una democracia de la abolición. Una conversación con Eduardo Mendieta), el sistema industriopenintenciari nord-americà. Els textos, publicats als EUA el 2003 i 2006 respectivament, són una mostra fantàstica sobre l'evolució del càstig i les presons als EUA però també una bona mostra de cap a on avança aquesta indústria. Davis parla d'alguns referents com Douglass o DuBois, tot i que també els critica i els rebat la falta de visió sobre alguns temes com el sistema d'arrendament de convictes, el qual va esdevenir una extensió del sistema d'esclavitud. Uns convictes que no es van deixar de considerar mai esclaus i que van veure com les sales de judicis es convertien en revantxes i contribucions racials. El racisme integrat dins el sistema penitenciari estadounidenc va, és clar, relacionat també amb els canvis en les lleis i el sistema penal, marcadament racista i que oculta de manera sistemàtica l'aportació dels presos negres als augments de producció. Aquesta relació entre l'augment de producció i el treball dels presos va directament vinculada a la semiprivatització del sistema industriopenicenticiari, el qual ha mercantilitzat el càstig.
Angela Davis critica durament la reforma de les presons, com ja criticava Foucault, i reclama que ens qüestionem si en ple segle XXI podem continuar defensant un sistema relacionat amb unes circumstàncies històriques particulars que van prevaldre durant els segles XVIII i XIX. L'empresonament com a tal, afirma Davis, està directament relacionat amb l'ascens del capitalisme i el sorgiment de la burgesia. A més, fent-se ressò de les tesis de John Bender, explica com el gènere de la novel·la, ja al segle XVIII, va afavorir un discurs que presentava el càstig com a bon mètode per a provocar un canvi personal, és a dir, que les novel·les van facilitar les campanyes de transformació de les antigues presons en presons “rehabilitades i ben organitzades”.
Davis també dedica una bona part del seu text a referir-se en com el gènere estructura el règim de les presons. Creu que és un error considerar la població femenina reclusa com a marginal, ja que és un dels sectors de població que més augmenta en percentatge de recluses. Mentre la presó va emergir com la forma més important de càstig públic, les dones continuaven suportant càstigs que no eren considerats com a tals (com per exemple l’elevada població femenina als hospitals psiquiàtrics) i encara ara les dones recluses pateixen abusos sexuals diàriament a les presons.
La d’Alabama ens mostra els vincles simbiòtics entre els complexos industriomilitars i els industriopenitenciaris; la seva relació no només es basa en la transferència de tecnologies del primer al segon, sinó que també generen un gran nombre de beneficis de processos de destrucció social amb la transformació de cossos captius en fonts de benefici (l’experimentació de la indústria farmacèutica amb presos en podria ser un exemple). El sistema industriopenitenciari és considerat per Davis com una expansió del poder de les ideologies racistes i xenòfobes que afecta als EUA però que s’estenen arreu del món.
Pel que fa al concepte de l’abolició, Angela Davis té clar que les lluites contra la pena de mort als EUA haurien de derivar també en la lluita a favor d’aquella i contra les presons. És molt important conèixer de primera mà com funciona el (macro)sistema penitenciari estadounidenc per poder pensar en alternatives, i aquestes s’han de pensar des de la idea que no només es tracta de les presons, sinó de tot l’entramat del sistema capitalista. El món necessita un canvi radical pel que fa a les relacions socials, polítiques i econòmiques alternatives a les actuals des d’on poder reflexionar, pensar i crear mètodes nous i que escapin dels models que hem assumit fins ara. Davis cita autors com Herman Bianchi que no parlen de justícia penal, sinó de justícia reparadora i fins i tot mostra algun exemple d’aquesta amb un cas real a Sud-Àfrica cap a on es podria caminar en un futur.
La conversa final amb Eduardo Mendieta, professor de filosofia a la Universitat Estatal de Pennsilvània , és un molt bon complement al text de Davis, perquè aborda tots els temes del relat anterior i perquè relata experiències com la seva estada a la presó.
Una obra recomanada no només a les persones interessades per l’obra d’Angela Davis, sinó també a totes aquelles persones que vulguin abordar i reflexionar sobre les presons i el sistema que les envolta i com de necessari és un canvi de sistema econòmic, polític i social per poder abordar de manera honesta i real temes com aquest.
