A mitjan segle xvi, el reformador Joan Calví governa amb mà de ferro la ciutat de Ginebra. Tot i haver estat perseguit per l’Església catòlica, ara que té les regnes del poder no està disposat a concedir als altres la llibertat religiosa que ell mateix havia exigit a les autoritats papals. En nom de la veritable fe reformada, Calví estableix un règim de terror, vigilant qualsevol moviment dels ciutadans ginebrins. Aquells que s’aparten mínimament de la doctrina són empresonats, exiliats, torturats o fins i tot executats. El punt culminant d’aquest règim és la crema a la foguera de Miquel Servet, condemnat per heretgia.
Enmig del silenci general, s’alça una veu que no sembla tenir por de Calví: l’humanista Sebastià Castellio decideix combatre el dictador de Ginebra amb l’única arma que té a l’abast: la paraula. «Matar un home mai no significa defensar una doctrina, sinó matar un home», li transmet al fanàtic reformador.
Amb la ploma magistral de Stefan Zweig, els esdeveniments dramàtics de l’època de la Reforma adquireixen una plasticitat inèdita en els llibres d’història. Tanmateix, les reflexions de Zweig superen el marc històric. Quan l’autor escrivia Castellio contra Calví, la intolerància i la violència ja devastaven Alemanya. Sense esmentar Hitler ni utilitzar una sola vegada la paraula nazisme, l’autor reflecteix, com en un mirall, el rostre desfigurat de totes les dictadures futures. De les figures dels dos adversaris, Castellio i Calví, Zweig en destil·la el contrast etern entre l’humanisme i el fanatisme, la consciència contra la violència.
