Hannah Arendt va fer la introducció d’una de les primeres edicions de l’obra de Benjamin en anglès, un recull d’assajos que portava el títol Illuminations. La seva proposta situava el paper de Benjamin en relació a la seva propia obra com a crític literari abans que filòsof: «Malgrat això, en els escassos moments en què es va dignar a definir el que feia, Benjamin es considerava crític literari i, si podem dir que aspirava a adquirir algun estatus a la vida, hauria estat el de “l’únic crític de debò de la literatura alemanya”». A Walter Benamin 1892-1940, Arendt basteix la vida i l’obra de Benjamin centralitzant fets aparentment insignificants com ara la mala sort, la feblesa i la desgràcia, la passió que sentia per col·leccionar objectes i la figura del flâneur.
Hannah Arendt (Linden, 1906 – Nova York, 1975) és la pensadora més influent de la segona meitat del segle XX. Als divuit anys entra a la universitat de Marburg per estudiar-hi teologia. Allà coneix Martin Heidegger, que la influirà inicialment i amb qui mantindrà una breu relació amorosa. Després de l’ascens del nazisme, Arendt deixa Alemanya i es trasllada, primer a Praga, Ginebra i París, i, finalment, als Estats Units. A París és on coneixerà Walter Benjamin, amb qui mantindrà un tracte d’amistat fins a la mort del pensador el 1940. Supervivent d’un humanisme europeu de caràcter jueu que va quedar reduït al no-res, Arendt és una veu indispensable per entendre les arrels filosòfiques, polítiques i estètiques de l’inhumà, així com la traïció de les promeses del món modern.