Un soliloqui que Amat Baró aprofita per passar revista del món, dels altres i d’ell mateix.
886 versos que s’emmarquen en la tradició des d’Ausiàs March a Enric Casasses, passant per Gabriel Ferreter i Verlaine, entre altres.
Riu avall és un breu poema èpic on Amat Baró assenyala sense tabús els conflictes de la civilització en l’actualitat: la solitud i el patiment que ha suposat el pas sobtat d’un món lligat encara a tradicions mil·lenàries a una era virtual que ha tallat tots els lligams amb el passat. La salut mental, les drogues, la pornografia, la família, el compromís social, el valor de la cultura, el pensament... tot hi és tractat des d’un jo lúcid que sofreix, tot s’hi descriu amb astúcia i dolor, amb sarcasme i saviesa.
Per aconseguir aquest objectiu, Amat Baró se serveix de tots els estrats de l’idioma, diacrònics i sincrònics, com una unitat amb un objectiu: la creació literària. Per això els arcaismes no en sonen, els barbarismes esdevenen naturals i els dialectalismes no grinyolen. I tot en vers decasíl·lab. Trobadoresc a voltes, petrarquista en d’altres i a la xamberga quan li sembla; amb una música i un ritme oscil·lant entre l’harmonia i les dissonàncies, entre la varietat melòdica i la monotonalitat dels mantres. I rimat. Riu avall és, en definitiva, una confessió sense reserves nascuda del dolor i envernissada amb els pinzells del joc i la innocència, senyal que ja és marca d’estil en Baró.
Amat Baró (Almacelles, 1982) Viu de la poesia que escriu i de la que ha publicat en els llibres Abracadabra!, On has deixat la falç?, Gegantíssims, La marca de Caín i Poemes saturnians (versió catalana de Verlaine). També viu de la poesia que recita en bars, biblioteques o instituts i de la que explica en llibreries, aules o casals. De la que edita amb Julián Acebrón i de la que llegeix i canta en solitud. Després es guanya la vida com pot