Som temps: adverbis temporals com un després, un aleshores,
un aviat o bé un llavors (el demà ja els llaurarà, jo no ho
vull veure). I som l’avui que es planta al verb, som les llavors
que ens arranquem, com dents de llet, i que posem sota el
coixí, esperant l’àngel. I, llavors, les llavors germinen. I hi ha
demà perquè hi ha ahir, perquè patim. Perquè hi ha adverbi.
