Rastre de plata és la crònica d’un viatge lent i tortuós en l’ermàs, “el clot on s’ofega el desig”, territori inclement travessat de renúncies i de dol. És el relat d’una dona que afronta la maternitat des de la pèrdua, el futur des de la mort, i la identitat des de l’astorament d’un mirall en què no es pot reconèixer. I és per això, íntim i concret, i alhora líric i col·lectiu, invocant una important genealogia d’escriptores de poema en poema, que és també el relat “de totes les dones barbudes —de totes les mares— que, com jo, tenen una història diferent per explicar.”
Ferides obertes, vermell de sang en totes les seves formes, l’asèpsia de consultes mèdiques i laboratoris, la penombra sota un lluna vana i un submón de cucs i de closques buides de caragol on seria possible renéixer, dibuixen el paisatge sobre el qual es traça aquest ‘rastre de plata’, com l’estela lluminosa del caragol deixa constància del seu recorregut. En aquest cas, un traçat vacil·lant des de les ombres del clot i la fúria destructiva de la culpa ancestral fins a l’amor que pren cos i pell, el verd de la vida que s’imposa, com “l’herba llampant que guaita en els cruis de l’asfalt”.
Un poemari escrit des de la carn i cap a la poesia, que vol redimir el dolor a través de la bellesa de la paraula, i especialment donar llum sobre els tabús i estigmes que assetgen la dona a l’entorn de la maternitat.