Els planells magnètics són un espai hipernatural que perpetua
l’atracció i el refús de totes les criatures engendrades en el procés
de creació del món, i alhora actua com un laboratori experimental
on es reprodueix l’assaig erràtic de les primeres clarors. A partir
de l’esclat inicial de la paraula, àngels, minotaures, daines,
prostitutes, orèades, muses i insectes vaguen pel món mogudes
pel desig, la recança o la por. Si per a entendre l’ordre de l’univers
creat són necessàries les lleis de la física i les matemàtiques, per
a explicar-ne el caos hom recorre a la poesia. Sí: la poesia ha de
subvertir l’ordre inicial de l’univers, però també ha d’actuar com
una brúixola que ens marqui els punts d’interacció amb la part
invisible del món, i ens ha de proveir del fil i l’agulla adequats
per a sargir, quan sigui necessari, els estrips de l’ànima.
El jurat format per Anna Gual, Jordi Marrugat i Ester Xargay.
destaca que «Els planells magnètics combina, amb un equilibri
lloable, el llenguatge líric i els jocs visuals dosificats. Es tracta
d’una obra coherent, pensada com un tot, que explora els límits
de la tipografia des d’una visió psicogeogràfica del món. [...]. El
jurat ha valorat especialment el treball gràfic i que es desplega
al llarg del text. Alhora, és destacable el minuciós treball que
l’autor ha dut a terme amb el llenguatge. [...] Com a colofó, la
presència d’elements matemàtics eleva la dimensió del text,
assolint una singularitat i una qualitat més que destacables».
