La poètica d'Alda Merini transita de la mística a la bogeria, de l'amor apassionat i romàntic a la carnalitat del cos fet només músculs, de la ferida sagnant encara a l'esperança i la llum. Merini ens interpel·la des d'un racó del seu dolor, i alhora des del seu vitalisme. La seva poesia no és el dietari d'una boja; sap què diu i com ho diu. Però qui marca la frontera entra la bogeria i la lucidesa? Meritxell Cucurella-Jorba va merèixer, per aquest treball, el XIIè Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. _«Clínica de l'abandó_, i el misticisme carnal que destil·la cada vers, us permetrà aferrar-vos a la (meva) Merini, encara que sigui d'una manera lliure. No diré res de cada poema. Diré només que la Merini crida callant des de la seva indigència poètica i existencial els mals que ha patit en carn pròpia en forma de poemes tintats d'una bellesa que raja de l'endins d'una ànima pura.» De l'epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba