“La vista del mar em portava records del nostre mediterrani, de Vilanova, de la caseta de mar, dels fills i néts que allà ens esperaven. ¿Podré algun dia anar amb ells per aquella platja formosa, i ensenyar-los els racons d’aquelles roques on anava a buscar musclos i ‘cabrots’ quan els fills eren petits i que conec pam a pam? Espero que sí i aquesta esperança em fa menys tristos els dies de l’exili”. Uns dies d’exili plens, no només d’enyor, sinó d’activitat familiar i professional, en uns primers moments per sobreviure, però també per seguir les vicissituds polítiques de l’exili català i espanyol, i participar en l’expansió del moviment cooperatiu a Mèxic i a l’àrea llatinoamericana en general. Unes notes que ens descobreixen la humanitat de l’exiliat que lluita i es manté fidel als seus principis.
