Amb la publicació de Cavalls salvatges l146;any 2000, Jordi Cussà es va presentar com a narrador amb un tema tan delicat i marginal com la corda fluixa dels addictes a l146;heroïna. I per travar un paral·lelisme amb les peripècies autodestructives de l146;acció, es va arriscar a més a una estructura formal ambiciosa i audaç de la qual cal destacar dos recursos. Un és la creació d146;un cor de veus narradores, que alambinen la novel·la com un calidoscopi de lletres, frases, capítols, i l146;altre la inclusió de poemes, atribuïts a aquests personatges, i de fragments i evocacions de cançons de l146;època, per acréixer la versemblança i aprofundir el context. És aquesta diversitat el que engalana Cavalls salvatges amb una trama de llenguatges plena de transgressions, de matisos, de troballes i petites joies literàries. La revisió per a aquesta segona edició, per tant, s146;havia de fer assumint que l146;autor de la novel·la original se146;l va endur el vent ja fa vint anys, però que calia preservar el cos de la seva obra, i polir només el mínimament indispensable. Tot i així, l146;elasticitat del text actual i el pròleg de Matthew Tree, després de l146;aparició de Formentera lady, que pot considerar-se146;n una segona part, animen de nou els lectors a aquest gran convit literari.
