Amb Locus tenim el riure assegurat, perquè la manera de veure i explicar el món del seu autor, Antoni Gual, és singularment divertida.
El narrador de Locus és un jove neuròtic que no sap ben bé on va i que topa contínuament amb gent que encara està pitjor que ell, en una desfilada de personatges estrafolaris i al·lucinants que es converteixen en els pilars de la narració, des de l'oncle Quasimodo fins al cosí penques, passant pel general que convida el protagonista a llegir a la caseta del gos. Locus és un relat de formació i aprenentatge, però al revés: el camí que segueix el nostre heroi és el de la deseducació i el desenfocament.
Locus es resisteix a ser classificat en cap gènere literari pur. Segurament cal situar-lo entre aquesta mena de memòries novel·lades que de tant en tant trobem en la història de la literatura. On comença una fantasia que el narrador no sap destriar de la realitat? Impossible treure'n l'aigua clara, i això és el que fa que el llibre ens atrapi.
I és que Locus és bàsicament la traducció literària de la singular mirada d'Antoni Gual sobre aquest circ on ens han fet viure sense que ningú ens hagi demanat permís.
Ressenyes:
«Fa petar de riure i ens demostra que l'autèntica ficció és la nostra existència.»
Joan Carreras
«Una mirada lúcida, irònica i sàvia sobre la cultura, la literatura i la vida.»
Hilari de Cara
«L'aplaudeixo amb entusiasme. M'ha fet somriure, riure, m'ha emocionat i esborronat i m'ha fet rumiar.»
Lector
«Què més vull?»
Sílvia Soler