La segona lluna es compon de tres narracions enllaçades que es completen i s’expliquen l’una a l’altra. El fil que les travessa és la presència de la malaltia en la vida dels personatges, com una aparició que canvia, en un moment clau, la seva capacitat física, però també el seu to sentimental. Com una il·luminació o una revelació. Els fets tenen lloc en tres espais i moments que emmarquen aquestes ferides, en contrapunts, de vegades simbòlics, d’altres irònics: un matí en què s’espera un eclipsi de sol, unes vacances en un càmping, una diada de Reis. Alguns pacients de l’hospital miren al cel per veure l’eclipsi, amb la pantalla protectora d’una radiografia. Altres personatges també fan mirades amunt, per buscar la segona lluna, la lluna sobrera, la inútil, la que el sol de migdia amaga. O per trobar un niu de cigonyes o l’estel d’Orient.