Aurora boreal (1984) és la crònica d’una ciutat de frontera que aviat es converteix en una cursa embogida de casualitats, com si fóssim davant d’un autèntic exemple del gènere policíac. Durant el carnaval del 1938, a Maribor es va produir un assassinat salvatge, però a l’autor no li cal explicar el que tots ja sabem d’entrada: el seu relat marca el punt d’inflexió en el qual el món antic perd els seus fonaments. La guerra es va endur, com aquell majestuós riu Drava que travessa la ciutat, tots els ponts, res no va quedar ben bé igual, ni tan sols el valor d’una vida humana. Amb episodis sovint extravagants, Aurora boreal ens posa davant d’una pregunta ineludible: ¿Fins a quin punt les idees predominants d’una època contaminen les persones i les fan incapaces de pensar individualment, de pensar amb ètica?
Drago Jancar (Maribor, 1948) va destacar com un dels opositors més influents al règim comunista de Iugoslàvia. I, com afirma Claudio Magris en l’article que encapçala aquesta edició, «és un escriptor eslovè que reprèn i renova, amb originalitat, la gran tradició de la novel·la centreeuropea». Durant els anys vuitanta va formar part del cercle de Nova revija, que va contribuir decisivament a la independència d’Eslovènia l’any 1991. De la seva producció, cal destacar les novel·les Galiot (1978), Desig burlador (1993), Brunzit dins del cap (1998), Katarina, el paó i el jesuïta (2000) i Arbre sense nom (2008), els reculls de narracions La mirada de l’àngel (1992) i El fantasma de Rovenska (1998), i també el drama El gran vals brillant (1985). Jancar és, alhora, un assagista perspicaç que ha recollit els canvis profunds a l’Europa Central, especialment amb les reflexions reunides en els volums Terra incognita (1989) i Brioni (2002).
