«Ma jeunesse ne fut qu?un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria ?d?incerta glòria?, un dia d?abril? Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l?amor ?i en la guerra, si la guerra se?ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.»
Hi ha novel·les que augmenten el seu poder d?atracció a mesura que passen els anys: són tan grans que cal la distància del temps per veure?n tota la dimensió. Tal és el cas d?Incerta glòria, «la novel·la més russa, més fonda i més imponent que ha eixit mai d?un escriptor català» (Enric Sòria), «d?un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparable a les obres mestres de Dostoievski» (Jacques de Ricaumont).