Qui no ha sospitat mai que l’economia que avui impera és una bogeria? Es rescaten bancs amb grans sumes de diners públics, mentre es retallen serveis d’interès general. Es dóna prioritat als interessos financers per damunt del bé comú. Tot això, se’ns diu, té l’aval de la «racionalitat» econòmica. Però, què hi ha de racional en valorar els diners més que les persones? És com si la mirada tecnocràtica, limitada per ulleres com les que duen els cavalls, només pogués veure les xifres i abstraccions que té al davant, i no el món vivent que trepitja amb les seves ferradures i el sofriment que genera. Hi ha, però, una possibilitat més inquietant, i més realista. I si en el nucli del pensament econòmic convencional hi ha un trastorn de la percepció i de l’enteniment? Una veritable psicopatologia, hàbilment disfressada de racionalitat? Vegem-ho. Poques coses són avui més urgents que el seu diagnòstic i el seu remei.
