A l'inici dels setanta, de cap cap a la democràcia, es definí un període històric lineal inconclús que s'iniciava amb el Modernisme. Els nostres professors-no-numèrics convertits en polítics reinstal·laren el paradís de la modernitat a la Barcelona que es quadriculà amb el Pla Cerdà i que havia de culminar amb l'Olimp de la ciutat cosmopolita. Per al món de l'art, més radical, el cicle anava de l'avantguarda fins a l'art conceptual, és a dir des del no-art fins als nous comportaments que s'ofegaren en la transició política pactada. Vam entrar al període postmodern, el dels postestats cap a la globalització. Com a generació vam veure, després, que la vida de la cultura no s'acabava amb els pressupòsits de l'anterior. N'és un testimoni excepcional Barcelona art/zona, on Pilar Parcerisas aplega punyents articles d'actualitat, apareguts a l'Avui, del període dels caps-i-puntes, del començament d'una corba en davallada, per bé que les puntes dels índexs van amunt i avall frenèticament.
